FANDOM

1,947,930 Pages

StarIconGreen
LangIcon
Avui Que Fa Aquest Mar Descolorit

This song is by Ovidi Montllor and appears on the album Ovidi Montllor diu Sagarra (2000).

Avui que fa aquest mar descolorit,
i la tarda no té glòria ni pena,
i a vora de la calma del meu pit
no hi sento sospirar galta ni trena,

em trobo dintre el llot d'un mal moment,
i uns dits fets per la unglada i la ferida
descorden el vestit del pensament
i em despullen la idea més vestida.

Uns dits de bruixa que no hi tenen dret
descorden penes que el meu cor hostatja,
i el pobre pensament plora de fred
nu i estirat damunt la platja.

El pobre pensament enjogassat,
que vol tapar aquell mal que no té cura,
emmascarat, pintant i perfumat,
fent el lladre i el vell i el criatura.

Ara me'l sento, que no em pot mentir
amb brots de rosa ni amb grapats de cendra,
despullat i sincer a dins de mi,
ferit i encara amb la pell tendra.

Ai, pensament que vius cada moment
igual, i confegint cares diverses,
que cada dia et mostres diferent
i t'adaptes al to de les converses!

Pensament que ets un sol, i ets un desmai,
i ets un corc i un neguit i una enyorança
d'aquell amor que no s'acaba mai
i pesa més que tot a la balança.

Enyorança d'uns llavis i d'un pit
que et fa anar de gairell i a les palpentes,
i tu, cor meu, no vols que sigui dit
i culpes altres coses innocentes.

Enyorança d'uns ulls, d'uns ulls només,
enyorança només d'un sol somriure,
mentre passes cansat per tants carrers
i la pena per dins no et deixa viure.

I ara que fa aquest mar descolorit,
que ni un sol nuvolet et pot distreure,
que no trobes cap trena sota el dit
i a flor d'ulls no hi tens cosa de bon veure,

ai, pensament, no et pots pas amagar!
No et riguis, pensament, de l'ull que plora,
no torbis el desmai d'aquesta mà
no enverinis l'angúnia d'aquesta hora.

Mostra't ben nu, mostra't con ets per dins;
no ens veu ningú, no ens sent ningú; la tarda
i el mar només sabran els planys més fins,
que, dits en alta veu, porten basarda.

Després ja et vagarà de fer el farsant,
i estiraren i afluixarem les brides,
i anirem somicant i sospirant
i passant un rosari de mentides.

Ara no cal fingir! Voli l'enyor,
igual que fos una gavina blanca;
sospira per la rosa de l'amor,
marfida i esqueixada de la branca.

No cal fingir, tothom et té en oblit
tot és silenci en nostra platja humida,
fa un cel pesat, fa un mar descolorit
com les estones de la meva vida.